RIU AMONT (Jordi Bardella)
Riu amont,
on les aigües són netes,
riu amont,
la vall on vaig néixer,
riu amont,
a curar les ferides.
Riu amont,
lluny del soroll me’n vaig,
riu amont,
les muntanyes m’esperen…
Vinc de lluny,
he vist ciutats cremant,
gent com tu
i com jo que es mataven,
per no res, per defensar paraules,
ideals i els seus draps de colors.
Porto en mi mil segles de dolor…
Vinc de lluny,
no porto tresors.
La bellesa s’amaga als racons
quan l’horror es disfressa amb raons.
Vinc de lluny, vinc de lluny
amb tanta fam de vida!
Riu amont,
les muntanyes m’esperen…
Pirineu, ai! que t’han posat preu!
als teus rocs, als teus prats i al teu cel!
Riu amont,
on les aigües són netes,
riu amont,
la vall on vaig néixer,
riu amont,
a curar les ferides.
Riu amont,
lluny del soroll me’n vaig,
riu amont,
les muntanyes m’esperen…
NOGUERA I GARONA
(Poema de Jacint Verdaguer musicat per Jordi Bardella)
De Beret la immensa plana
té la forma de bressol:
té muntanyes per barana
on com mare aguaita el sol;
Té per alta capçalera
la muntanya de Cabrera.
La geganta cordillera
per bressar sos fills la vol.
La Noguera i lo Garona
són los fills que Déu li dóna,
que ja al nàixer s’empaitaren,
corregueren i saltaren,
com dos nins joguinejant.
Noguera per Alós
tot joguinós,
Garona per Aran
tot rondinant.
La Noguera Pallaresa
se llevà més de matí;
quan del nord la vista ha presa
de migjorn pren lo camí.
Son germà, que anava a Espanya,
veu a l’altre que l’enganya,
que li deixa sols muntanya,
fent-se seu tot lo jardí.
Com voluta que se’n torna
en lo ver plafó que adorna,
decantant-se cap a esquerra,
se rebat des de la serra,
de Beret fins a Tredós.
Garona per Aran
tot rondinant,
Noguera per Alós
tot joguinós.
De Bordeus i de Tolosa
l’un abeura el gran verger,
mentre l’altre du a Tortosa
l’argent fos de Mont Vallier.
Travessant més d’un gorg negre,
fa el camí saltant alegre,
fins que es casa amb lo riu Segre
part d’amunt de Balaguer.
Tot passant pel pla d’Esterri,
pel camí que baixa a Gerri,
malclavada en un llis d’herba,
ha obirat, fèrrea i superba,
la gran Maça de Roland.
Noguera per Alós
tot joguinós,
Garona per Aran
tot rondinant.
Espanyol que s’afrancesa,
lo Garona, mal paisà,
du a la França la riquesa
que en Espanya atresorà;
i de fonts veient-nos pobres,
a l’Atlàntic du ses sobres,
mentres poques i salobres
l’altre en du al Mediterrà.
Ah!, per garba mal lligada
la d’aqueixa bessonada,
que retrau a la memòria
de més d’uns bessons la història
avinguts com gat i gos.
Garona per Aran
tot rondinant,
Noguera per Alós
tot joguinós.
SI LES PEDRES PARLESSEN ( Jordi Bardella)
Sons d’una era passada
en lo més dens del silenci
d’aquesta vall despullada
un hivern fi de mil·lenni
Ai! si les pedres parlessen …
Res no ès nou però no ho entén
la màquina del progrés.
Gira que gira la roda
però no s’acaba el turment
Ai! si les pedres parlessen …
Tocaven a morts, l’aire era fred,
com el vent que ara em glaça l’alè
i udolava un mussol com ara ho ha fet
mentres dormia la gent.
Ai! si les pedres parlessen …
Pedres gastades, carrers estrets
a la vora del castell.
Quan tot-hom calla parlen les pedres,
canten la seva cançó
Ai! si les pedres parlessen …
Genets en la nit porten una creu
i les torxes alçades amb el foc de Déu.
Una bruixa volen cremar
en nom de la Inquisició
potser creus que ara el món ès millor…
Quan naltres marxem i tornem a ser pedra
sonarà la nostra cançó.
Si udol·la un mussol mentres bufa el vent,
potser seràs tu el que la sent
Ai! si les pedres parlessen …
AGULLA DE PALLER (Jordi Bardella)
Perque hi ha velles cançons
que expliquen una història
d’una guerra o d’un amor
que viu a la frontera…
Sempre hi haurà gent com tu
com d’agulles als pallers
en terres sense nom,
en qualsevol planeta…
Sempre tornem a la font
quan la sed apreta,
tan cansats de viure poc
d’anar sempre depressa.
Sempre em pregunto perquè
ets tan maca, tan perfecta
i apareixes al moment
que vaig a obrir la finestra…
Sempre hi serà el cel inmens
i un exercit tot d’estels
vetllant perque no s’aturi
el motor de l’univers.
Sempre tornem a la font
quan la sed apreta,
tan cansats de viure poc
d’anar sempre depressa,
sempre tan depressa,
agulla de paller…
trobar-te ès un plaer.
L’ÚLTIM ÓS DEL PALLARS (Jordi Bardella)
Sóc l’últim ós del Pallars.
Sóc l’últim ós del Pallars.
La darrera fera viva
del boscos de Bonabè.
També sóc fill del Noguera
des que la Terra ès Terra,
la meua vida, la meua serra,
de Salau… al plà de Beret.
Bufa, bufa vent de Port
escampa el crit de l’últim ós.
Bufa, bufa vent de Port
escampa el crit de l’últim ós.
També sóc fill del Noguera
des que la Terra ès Terra,
la meua vida, la meua serra,
de Salau… al plà de Beret.
Bufa, bufa vent de Port
escampa el crit de l’últim ós.
Bufa, bufa vent de Port
escampa el crit de l’últim ós.
No podran matar la fera les banderes del progrés.
Oh, no! …no podran matar la fera les banderes del progrés.
SEMPRE HE ESTAT AQUÍ (Jordi Bardella)
Si ara tot ès perfecte
digue’m que estàs esperant,
el vent mou els arbres,
l’herba està creixent…
una vall glacial
en algun lloc del Pirineu…
Oreneta i cel
d’on ve el meu anhel
de llum…
Sóc vell com una pedra,
jove com un pollí.
No recordo la història
però sempre he estat aquí.
Misteri del sò
que fa una cançó
desfer el vel
que tapava els estels…
Ara se del cert
que mai no he marxat,
sempre he estat aquí
i sempre hi serè.
Si ara tot ès perfecte
digue’m que estàs esperant…
Si vas seguint el riu
arrivaràs al mar,
arrivaràs…al mar.
EVOCACIÓ AL PIRINEU
(Lluís Capdevila i Víctor Mora\ música: Rafael Valls)
Pirineu, tes blanques comes
parlen a l’eternitat.
Dels combats i les victòries
ets emblema immaculat.
Front altiu de nostra terra
amb el mès encès fervor
et proclamo dolça serra
de les serres la millor.
Pirineu, serra estimada
fins al cel aixeca el front
perque ets tu muntanya aimada
la mès bella d’aquest món.
Si d’aquí em treieu un dia
fora ai tal el meu sofrir
Pirineu que d’enyorança
no trigaria a morir.
Pirineu, bella serra
tota plena de neu,
Pirineu!
REFLEXOS (Jordi Bardella)
Reflexos dansen
a la vora del riu
d’aigua sagrada
que baixe del cim
Fent un joc d’ombres
tremolen al vent
les fulles dels arbres
com fent un lament
I la lluna blanca
aturada en el temps
quan se’n van els núvols
em recorda que som eterns
Parles amb veu d’aigua
i ara em porte el vent
la teua presència
en cada moment.
Ai pels que marxen
pels que ens quedem
Avui te canto
com solíem fer
Reflexos dansen
a la vora del riu
d’aigua sagrada
que baixe del cim
Ai pels que marxen
pels que ens quedem
Avui te canto
com solíem fer.
LA CANÇÓ DEL RAIER
( lletra: Jacint Verdaguer /música: T. Buxó.)
Sóc fill del noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.
Lo bon temps del fadrinatge
lo passi fent de cuer,
més com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D’eix cavall de la riera
prenc la brida barroera
i als torrents i a la ribera
vaig dient: -Pas al raier!
Sóc fill del noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.
De cinc trams los rais avio
de la Pobla a Balaguer,
los empenc i los arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint lo rai s’apunta
i quin treball si es desconjunta,
trabucant a aquell que el munta
com cavall al cavaller.
Sóc fill del noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.
Un matí la gent d’Esterri
m’alça el coure tot cridant
que m’enduïa cap a Gerri
lo feixuc Mall de Roland
Jo veient que al meu darrera
tota la vall s’esparvera
per damunt de la ribera
lo llancí, del rai estant
Sóc fill del noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.
Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
ne té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat
Sóc fill del noguera
dins un rai nasquí,
ma esposa és raiera,
raier vull morir.
BLUS D’UNA TARDA PLUJOSA (Jordi Bardella)
Treu-me aquest pes de sobre
que vull volar
Treu-me aquest pes de sobre
que me’n vull anar
Una porta que es tanca,
unaltra que s’obre.
Lliberat, lliberat
de no se quin pecat
que mai, mai, mai
no he comès
Entenc sense voler
mentres passa la tarda
Se sense dir res
mentres cauen els trons
Estrany en un vell món
que em torna a semblar nou
Lliberat, lliberat
per la electricitat
i si plou i plou, que plogui
la tempesta passarà.
Ets la vella ferida
que quan vol canviar el temps,
una vella ferida,
que encara fa mal
Tocat i enfonsat
en la nau del meu amor…
Lliberat, lliberat
al sortir d’un forat
on mai, mai, mai
no tornaré.
Jordi Bardella 